Denominem glaucoma a la malaltia que provoca un increment de la pressió intraocular, aquesta pressió afecta directament a les estructures del nervi òptic, que és l'encarregat de transmetre allò que veiem al nostre cervell. La conseqüència és un pèrdua progressiva de la visió que, de no ser tractada, desemboca en una ceguesa irreversible.
El primer que hem de saber és que l'ull és un òrgan en el qual es produeix una circulació constati de líquid -denominat humor aquós- entre la seva part anterior i la seva part posterior. En aquesta circulació el líquid passa a través d'una malla de filtrat que a vegades s'obstrueix dificultant el pas de líquid i provocant un augment de la pressió intraocular (val la pena apuntar que aquesta pressió intraocular no guarda cap relació amb la pressió arterial). Aquest augment de pressió es trasllada directament cap a la part posterior d'ull, on es troba el nervi òptic, trencant les fibres que el conformen. Cadascuna d'aquestes fibres que es trenca és irrecuperable i provoca una disminució del nostre camp visual.
El principal problema que presenta aquesta malaltia és que és asimptomàtica fins al moment en què comencem a notar aquesta pèrdua de visió, no produeix cap dolor -a excepció d'un tipus molt específic de glaucoma que sí que produeix una sensació de burxada en l'ull-, és per això que se'l coneix com la ‘ceguesa silenciosa’ i és la principal causa de ceguesa en el món occidental. L'única manera de poder diagnosticar-ho és mitjançant la realització de controls continus en l'oftalmòleg mitjançant els quals s'avalua si existeix una pressió intraocular més alta de l'habitual i els possibles danys ocasionats sobre les estructures de l'ull, particularment sobre el nervi òptic.
L'ull humà és una esfera farcida de líquid i gels. El líquid intraocular o humor aquós és similar al sèrum de la sang, de manera que és ric en proteïna i substàncies alimentoses per als teixits interns de l'ull (cristal·lí i còrnia).
Aquest líquid es reposa contínuament cap a l'interior per a aportar substàncies nutritives i de la mateixa forma, per a mantenir-se “net”, es filtra cap a l'exterior de l'ull a través d'una malla o esponja (anomenada trabéculo) i d'aquesta a un sistema de canalículos de drenatge, denominats processos ciliars. És un sistema similar al de la circulació de l'aigua d'una peixera.
Es produeix per una alteració en la malla de filtrat o trabéculo. Els seus porus es esclerosan i el pas del líquid es realitza amb major dificultat, de manera que es necessita més pressió per a travessar aquests filtres. A aquesta mena de glaucoma se'n diu glaucoma crònic simple i pot aparèixer a partir dels 30-40 anys.
Per desgràcia el glaucoma crònic no presenta cap símptoma subjectiu, no provoca dolor, no enrogeix l'ull, no provoca lleganyes ni mal de cap. L'únic signe evident és la pèrdua de visió, que comença per la perifèria. L'única manera de detectar la seva presència és a través de revisions periòdiques amb el seu oftalmòleg.
En alguns ulls existeix una disminució de l'espai que hi ha entre la còrnia i la base de l'iris (lloc on s'assenti el trabéculo). Quan es dilata la pupil·la (sobretot a la nit), s'engrosseix l'iris, corrent el risc de tapar amb el propi iris el trabéculo. En aquest cas es produeix un increment brusc de la pressió intraocular.
Aquest increment de pressió “aixafaria” encara més l'iris contra la còrnia generant-se d'aquesta manera un bloqueig total de la filtració i un increment “brutal” de la pressió intraocular. En aquestes circumstàncies el dolor ocular és tan intens que popularment se'l denomina “dolor de clau”. L'increment és tan important que es produeixen necrosi i ruptures dels teixits oculars, cosa que pot conduir a la pèrdua irreversible de visió en qüestió de minuts o hores. El seu tractament ha de ser sempre de caràcter urgent.
En alguns casos, el glaucoma es deu a un problema concret, podent manifestar-se tal com ho fa un glaucoma crònic o com un glaucoma agut. D'entre els diferents tipus de glaucomes secundaris, trobem els deguts a problemes en la retina com la diabetis o les trombosis venoses, els deguts a cataractes molt evolucionades o els deguts a l'ús crònic de medicaments com la cortisona.
El glaucoma crònic és una malaltia que no produeix símptomes fins a fases molt avançades, moment en el qual el pacient notarà els efectes de la pèrdua progressiva de fibres del seu nervi òptic en forma de disminució d'agudesa visual o de dificultats per a realitzar la seva vida domèstica habitual (per reducció del seu camp de visió, amb el consegüent risc d'accidents, caigudes, etc.) L'única manera de diagnosticar el glaucoma en fases inicials és amb les visites periòdiques a l'oftalmòleg, a través del mesurament de la pressió ocular, l'estudi del nervi òptic i la realització de campimetrías (estudi del camp visual, veritable mapa del que veu el pacient). La presa de la pressió intraocular es realitza comprovant la resistència que realitza l'ull quan el pressionem; per això, aquells ulls con còrnies més gruixudes o més primes del normal poden falsejar-nos els resultats, portant-nos a tractar pacients que en realitat no tenen glaucoma o al contraris, deixar pacients amb glaucoma sense tractament en pensar que la seva pressió és normal. La manera de determinar si aquesta pressió que hem pres és real o no, serà realitzant una paquimetría, prova amb la qual determinem quin és el gruix de la còrnia d'aquest pacient. La tomografia del nervi òptic és una tècnica que permet l'estudi detallat del nervi òptic del pacient, i la informació del qual permet avançar-nos al que succeirà en un futur en el camp visual, amb el que podem variar el tractament abans que el pacient perdi visió.
No hi ha un nivell de pressió “normal” per a tots els pacients, sinó que l'estudi del nervi i les campimetrías ens faran decidir si la pressió que té aquest ull és correcta o continua sent massa alta. El diagnòstic precoç a través de les proves de cribratge (presa de pressió, tomografia del nervi òptic, paquimetría, retinografia i campimetría automatitzada) és fonamental perquè amb el control i tractament del glaucoma tan sols podem detenir la seva progressió, i rares vegades recuperar un mal plenament establert. Segons el cas i l'estat evolutiu del glaucoma, seran precisos controls més o menys freqüents.
Existeixen tres tipus de tractaments: el tractament mèdic mitjançant col·liris, el tractament amb làser i diferents tractaments quirúrgics. La finalitat tant d'uns com d'uns altres és reduir la pressió intraocular.
Tractament medicamentós: Les gotes que es recepten per al tractament del glaucoma tenen com a finalitat o bé reduir la producció de líquids intraoculars, o bé incrementar la capacitat de la malla de filtrat perquè el líquid circuli de forma més fluida.
Tractaments quirúrgics: Existeixen múltiples tractaments quirúrgics que utilitzen diferents dispositius físics que actuen com a vàlvula de filtrat, afavorint el flux d'humor aquós i que, per tant, que redueixen sensiblement la pressió intraocular.
L'elecció d'una mena de tractament o un altre dependrà de les necessitats de cada pacient i sobretot de l'estat en què es trobi la malaltia.
