Anatomia de l’ull fàcil

Els ulls són un dels òrgans més importants i complexos que tenim. Estan composts per múltiples estructures amb funcions molt específiques i precises. Però moltes vegades confonem aquestes estructures i els atorguem funcions o malalties que no els corresponen. En aquest post descriurem les parts més importants, la seva funció i les principals afeccions que poden sofrir.

En Clínica Castanera ens agrada comparar el funcionament de l’ull amb el d’una càmera fotogràfica. Una càmera disposa d’un parell de lents per a enfocar, que en el cas de l’ull serien la còrnia i el cristal·lí, un diafragma que regula l’entrada de llum, que és la funció pròpia de l’iris, i una pel·lícula fotogràfica on es reflecteixen les imatges, que en el cas de l’ull seria la retina. Aquestes serien, a grans trets, les 4 principals estructures de l’ull. Però vegem cadascuna d’elles amb més detall:

CÒRNIA:

És la part transparent de davant de l’ull. Es tracta de la primera de les dues lents de què disposem i la de major potència. La transparència és deguda al fet que és una estructura avascular, no disposa de vasos sanguinis. Quan la còrnia perd la transparència, bé sigui per una malaltia o un traumatisme, o si s’aprima massa, com ocorre amb una afecció denominada queratocon, pot ser que l’única opció sigui realitzar un trasplantament de còrnia.

Té un gruix d’aproximadament 0,5 mm en la seva part central repartits en tres capes: epiteli, estroma i endoteli. 

IRIS:

És un múscul que es dilata o contreu en funció de la quantitat de llum ambiental. Actua com el diafragma d’una càmera de fotos, a major foscor ambiental més s’obrirà per a permetre més entrada de llum feia la nostra retina. 

El color dels nostres ulls ve definit per la quantitat de pigment que presenti el nostre iris. Com més pigmento més foscos seran, és a dir, que els ulls clars no són més que ulls amb menys pigment.

PUPIL·LA:

La pupil·la no és cap estructura. Es tracta simplement de l’obertura que deixa l’iris quan s’obre. Parlem de pupil·les dilatades quan en realitat és l’iris el que es dilata o es contreu.

CRISTAL·LÍ:

És una de les estructures més complexes que conté l’ull. És la segona de les lents, després de la còrnia, de les quals disposem. Té una forma similar a una llentia i el seu principal característica és que és capaç de variar la seva forma i la seva grandària. D’aquesta manera pot canviar la seva potència per a enfocar tant els objectes llunyans com els pròxims.

Les principals afeccions que pot sofrir el cristal·lí són dos: la presbícia o vista cansada i les cataractes. Encara que certament la presbícia no afecta exactament al cristal·lí, com veurem més a baix. Quant a les cataractes, aquestes es produeixen quan el cristal·lí, pel pas dels anys, va perdent transparència. Això provoca que vegem cada vegada més borrós, amb menor nitidesa i sofrim una pèrdua notable en la percepció del color.

MÚSCUL CILIAR:

És el múscul que permet variar la forma del cristal·lí. Tots dos estan units per uns filaments denominats zònula. En contreure’s o expandir-se el múscul ciliar, el cristal·lí s’allarga o encongeix variant la seva potència diòptrica. A partir dels 45-50 anys aquest múscul comença a perdre rang de moviment. Això provoca que ja no siguem capaços d’enfocar correctament a totes les distàncies. És llavors quan parlem de presbícia o vista cansada. Per això dèiem abans que la presbícia no és tant un trastorn propi del cristal·lí si no del múscul ciliar.

ESCLERÒTICA:

És la part blanca de l’ull que recobreix l’ull des de la còrnia fins a la part posterior de l’ull. Aquesta formada principalment de col·lagen i la seva funció és principalment la de protegir l’ull enfront de danys de l’exterior i mantenir la pressió intraocular.

TRABÉCULO:

En l’ull existeix un flux constant d’un líquid denominat humor aquós. Aquest líquid té la funció de nodrir diferents estructures i es filtra constantment mitjançant una malla denominada malla trabecular o simplement trabéculo que es situa just en la vora de l’iris.

Quan per la raó que sigui aquesta malla s’obstrueix, el pas de líquid es realitza cada vegada de manera més costosa. Això provoca un augment de la pressió intraocular que es transmet directament cap a la part posterior de l’ull, on es troben la retina i el nervi òptic. Quan això ocorre és quan parlem de l’aparició d’una de les malalties oculars més greus que podem patir: el glaucoma.

RETINA I MÀCULA:

Tota la part posterior del nostre ull està recobert d’una capa fotosensible denominada retina. Gràcies a multitud de receptors que capten la informació d’allò que veiem, podem interpretar el nostre entorn. Existeix un punt molt concret i important en la retina: la màcula. Es tracta d’una zona molt especial, ja que és on s’enfoca tot allò en què fixem la mirada, és a dir, el nostre punt de visió central.

Si es produeix algun esquinçament en la retina, aquesta es pot desprendre i obstruir el pas de llum i, per tant, de la nostra visió. L’única alternativa en aquest cas és realitzar una intervenció quirúrgica denominada vitrectomia. 

Si és la màcula la que presenta algun mal, com quan apareix la DMAE (Degeneració Macular Associada a l’Edat), és quan podem sofrir una pèrdua important de la visió. En aquest cas, existeixen alternatives medicamentoses que poden resoldre el problema, en cas contrari caldria optar també per l’opció quirúrgica.

HUMOR VITRI: 

Es tracta d’una espècie de gel que emplena l’ull per darrere del cristal·lí fins a la reina i el dota de consistència.

A vegades algunes parts d’aquest gel es densifiquen. És llavors quan apareixen les miodesopsias o mosques volants, aquestes petites taques que podem arribar a veure sobretot en observar un fons clar com pot ser una paret blanca o un cel blau. Si arriben a ser molt molestes la unica opció torna a ser la vitrectomia.

NERVI ÒPTIC:

Aquest nervi connecta directament amb el nostre cervell. És l’encarregat de recollir tota la informació que rep tant la retina com la màcula i transmetre-la al cervell perquè la interpreti.

Qualsevol mal provocat en aquesta estructura és difícilment recuperable. Cal tenir en compte que es tracten de fibres nervioses i que aquestes no es poden regenerar. Per això és tan important avançar-se a malalties com el glaucoma que provoquen un mal irreparable sobre el nostre nervi òptic que pot acabar en ceguesa. Per a això l’única manera és realitzar-se revisions oftalmològiques periòdiques.